I qui s'enrecorda de l'entrenador?

La il·lusió en allò que es fa, és el principal motor per aconseguir fer-ho bé. I si us pregunteu a què bé aquest comentari, ara us ho explicaré.

L'atletisme, o qualsevol altre esport, viu de la il·lusió. Una il·lusió que sovint cau en la obsessió. Aquest és el joc, dedicació i il·lusió, però sense deixar de banda allò que és principal a la nostra vida: estudis, família, feina, etc. Dedicar el màxim de temps, vivint inclús per ell, però sense deixar allò que ens és indispensable.

Quan preparem una nova temporada, els entrenadors, juntament amb els esportistes, ens plantegem objectius, reptes, noves marques, mínimes, etc. Cadascú al seu nivell però per arribar a la satisfacció personal d'una manera o d'una altre i amb la il·lusió. La temporada dura setmanes, mesos i això comporta molts dies de durs entrenaments, sacrificis, dolors, i en molts casos, fins i tot diners, per arribar a allò que haviem somiat a principi de temporada.

 

El problema sorgeix quan la temporada va esdevenint i altres coses van interferint el nostre dia a dia. És allà, quan la voluntat de cadascú sorgeix en un grau més fort, o es dilueix com una bombolla de sabó. Són aquests els moments en que es demostra aquell que realment estima allò que fa, o aquell que ho fa per fer alguna cosa. Dic tot això malgrat els resultats que tingui.

Em venen al cap casos d'atletes que els costa arribar a Campionats de Catalunya però ténen la il·lusió intacta d'entrenar dia rera dia per intentar assolir estar presents en aquests campionats, en canvi, d'altres que malgrat tenir mínimes per Campionats d'Espanya, qualsevol cosa és bona per diluïr-se.

I els entrenadors, que planifiquem, programem i modifiquem aquest dia a dia per fer que els nostres atletes aconsegueixin els seus somnis, que alhora també seran els nostres, però que ens veiem moltes vegades desencoratjats de veure com atletes amb moltes projeccions llencen aquests somnis per la finestra per qüestions res properes a aspectes principals de la vida si no només per altres activitats aleatòries d'un moment puntual. Tot el treball de l'entrenador -igualment que el de l'atleta- queda en suspens però l'atleta és qui ha triat aquesta opció, en canvi l'entrenador s'ha vist arrossegat pels capricis de l'altre persona.

És la ingratitut d'una activitat, on a vegades -moltes menys- també s'aconsegueix tocar el cel. Hi és aquesta la possibilitat que ens ha de fer, als entrenadors, mantenir la il·lusió.