Estem
en període de JJOO i ara començo a sentir allò de si tenim medalles, si Espanya
està malament, si això, si allò.
Ja fa
molts anys que l’esport a Espanya s’està deixant molt. De fet, no sé si algun
cop hem tingut una cultura esportiva saludable. Ens sorprenem de guanyar
nombroses coses setmana rera setmana i inclús ens acostumem a això, però cal
analitzar la situació.
Durant
aquests quinze dies estem descobrint nombrosos esports que ni tan sols sabem
con es diuen, esportistes que no sabem qui són (i són espanyols) i alguns
d’ells medallistes. Això és el primer símptoma de la cultura esportiva que
tenim.
Caps
de setmana de guanyar i guanyar campionats del món però de esports de motor com
motociclisme, automobilisme, raids, trials, etc. (cap d’ells olímpic), tennis
(sense Rafa Nadal), ciclisme (als jocs és una competició d’un dia on es
beneficien els velocistes), i futbol (que malgrat tenir ara mateix grans
jugadors nacionals, tothom pensa que sigui millor que es dediquin als seus
clubs que són els que els paguen).
Fent
recompte d’això, podrem veure les escasses possibilitats que tenim en uns Jocs
Olímpics.
On
trobem el problema? Jo crec que la font del problema és el fet (més aviat
polític que real) de voler mesurar-se amb els altres països pel nombre de
medalles que s’aconsegueixen, fet que crec que és una gran errada.
Què li
hauria d’interessar a qualsevol país? Tenir una societat amb salut, amb que
exerceixi una pràctica física saludable. Hauríem de ser capaços de inculcar més
a tots els joves a fer qualsevol pràctica esportiva (competitiva o no), del
nivell que sigui i la que sigui (segons gustos, possibilitats econòmiques,
etc.). Hauríem d’aconseguir que tots els joves fessin algun esport. Motivats
des dels centres educatius, fomentats pels clubs i famílies, i esperonats per
les mateixes institucions locals. D’igual manera que tots estan obligats a anar
a l’escola per un bon aprenentatge, igual hauria de ser la pràctica física com
mitjà saludable de viure.
Portem
uns anys, sobretot al nostre país, on s’ha buscat sempre el major rendiment amb
el mínim esforç (parlo tant a nivell econòmic, com laboral, com formatiu). Tota
aquesta filosofia a quedat molt ben ancorada dins nostre i ara, en els moment
que correm, justament s’ha de fer, ens agradi o no, a l’inrevés: hem de
treballar i esforçar-nos per sortir endavant pensant que aquesta feina la
sentirem més endavant. Doncs aquesta crec que és la filosofia que l’esport m’ha
ensenyat durant tots aquests anys de pràctica.
Darrerament,
els esports individuals (a nivell del jovent) estan en caiguda lliure pel que
fa als practicants i als rendiments que es treuen. Jo crec que esdevé a aquesta
idea del mínim esforç. Com sabeu, jo sempre he estat vinculat a esports de
resistència on l’esforç personal, individual i regular és l’únic que t’aporta
els beneficis i la millora en el rendiment. Són justament aquests, els valors
més allunyats dels joves d’avui dia i que hem de fer canviar entre tots.
El cansar-se no és un problema,
no mata. És una conseqüència i que com el cos és molt savi, ens gratifica amb
unes hormones que inclús ens fan sentir-nos bé, però amb posterioritat. Els
esports d’equip tenen aquesta avantatge, es practiquen en grup (ja hi ha una
gratificació immediata) i l’esforç és més repartit. De totes formes, tot és
pràctica física i molt lloable de triar.
El
problema està que darrerament es nota una gran manca de compromís amb la
pràctica física saludable i únicament ens interessem per les pràctiques
socials, el que fan que l’esport com a pràctica esportiva i de rendiment se’n
ressenteixi. Aquesta és la realitat que molts estan veient en aquests Jocs
Olímpics que estem vivint.
Per
tant, en lloc de criticar tant els nostres esportistes, que de fet són els que
s’esforcen, treballen, i fan el que millor poden per aconseguir medalles, és
millor fer-nos una autocrítica dient-nos si nosaltres com a pares, educadors,
etc. estem donant la millor imatge els nostres joves per tal d’animar-los a
practicar qualsevol esport, incloent aquests esports tant rars que estem veient
a hores d’ara per la televisió.
