Entrant a la Pista Coberta

Les temporades sempre s'estrenen amb els crossos, però no és fins que arriba la pista coberta que l'atletisme complert comença a respirar-se.

Durant aquests gairebé dos mesos que portem de temporada, a part del camp a través que s'inicia al novembre, el desembre és el mes on els atletes comencen a estrenar-se a la pista coberta. I quin millor escenari que l'excepcional instal·lació de la que gaudim a Catalunya, que es troba a Sabadell.

Foto: Salva Pou

Dins del grup, ja tenim la doble participació d'un Miquel Domènech que comença a endinsar-se tímidament dins de la categoria juvenil. La primera prova en disputar va ser el passat 15 de desembre amb uns 1500m.ll. on va marcar un temps de 4'29".21, molt per sobre de les seves possibilitats i capacitats.

La setmana següent va repetir participació, aquest cop en un 800m.ll. i on va tenir una participació semblant a la de la setmana anterior: 2'08".26. Són marques, que malgrat no siguin dolentes, estan allunyades de les seves possibilitats i de les que de ben segur, durant la present temporada baixarà moltes vegades i la deixarà molt per sota.

A la mateixa distància dels 800m.ll., també hi va prendre part en Marc Masip, un atleta que la temporada passada les lessions no el van deixar desenvolupar-se gaire en competicions i que, juntament amb els estudis i la sel·lectivitat, van fer que complís amb una temporada un pèl aigualida. El cas és que va tornar a possar-se les sabatilles de claus i, corrent en una cursa molt bruta, va poder aturar el cronòmetre en un discret encara 2'12".55. Segur que arribaran temps millors, més entrenaments i millors proves on baixar aquests temps per apropar-nos als dos minuts.

L'Elena Villanueva va tornar a entrar en escena. Enguany, aquesta atleta està fent un important canvi de planificació en diferència amb anys anteriors i estem a l'espectativa de veure quina és la seva adaptació. Estic convençut, i és per això dels canvis que hem fet a la planificació, que aquest canvi li serà més òptim però com tots els canvis, es veuen a llarg termini. De moment, un altre aspecte a tenir en compte a arreglar són aquests problemes respiratoris que de tant en tant li apareixen i que ens fan ballar el cap a tots. La prova a la que l'Elena es va enfrontar en aquest test va ser el 3000m.ll. que va resoldre en un discret 12'33".40.

Ha estat una entrada a la pista coberta juvenil i júnior amb peus de plom i una mica poruga, però de ben segur, que en un parell de mesos, tots aquests atletes estaran al capdavant de les seves proves i categories.

Com a veterans l'únic a entrar a la pista ha estat el Sergi Sierra, que sabent que aquesta temporada té una temporada una mica atapeïda degut a una marató de Barcelona que li farà jugar diferents partides a la vegada, ha volgut fer una marca prou bona a la primera oportunitat de que ha disputat per no saber si en tindrà gaires oportunitats més. És per això, que dit i fet, saltar a la pista i marcar la seva millor marca en els darrers anys, deixant la marca dels 3000m.ll. en 10'20".07. Va ser una cursa neta i que va poder disputar al seu ritme des de l'inici, i amb la seva veterania, va saber deixar els joves i millors atletes que ell per agafar el ritme que l'interesava i intentar mantenir-lo fins el final de la prova. Punxant lleugerament al final però quelcom típic d'una primera competició. Aquestes són les sensacions que s'han d'anar agafant en les primeres competicions de la temporada.

No cal dir res més que... SEMPRE ENDAVANT :::

Representant al podi de la Jean Bouin

Ja era hora que vagin sortit aquest tipus de resultats. Si d'una atleta estic molt orgullós d'haver portat tots aquests anys (i encara tenir-la a les meves ordres), és l'Elena Villanueva. A part de ser una molt bona nena, és disciplinada, voluntariosa, i es sacrifica i confia en l'entrenador al màxim.

Aquest cap de setmana, l'Elena va participar a la Jean Bouin a la seva categoria la juvenil, i va arribar en una fantàstica 5ª posició. Aquesta atleta és tot lluita, coratge i il·lusió per l'atletisme. Coneix atletes, les seves marques, rècords,... és un exemple de l'afició per l'atletisme, i és per això, que encara me n'alegro més de que pugui tenir aquest trofeu, i sobretot la foto que mai haurà d'oblidar.

Ja l'any passat, va fer un salt qualitatiu important que feia temps que buscavem, i sembla ser que aquesta temporada, amb la mateixa il·lusió de sempre, torna a estar al peu del canó i comença la temporada pujant a un podi tant important com és el de la Jean Bouin, sota la muntanya màgica que aquest cop ha estat més màgica que mai per l'Elena.

Durant la cursa es va establir en aquesta cinquena posició provisional fins la part de la baixada on va arribar a situar-se en quarta posició però en un final va tornar a perdre aquesta posició, però tant se val, el cinquè lloc és un esplèndid resultat per una atleta que no està acostumada a pujar a podis però que de la forma que viu aquest exigent món atlètic, es mereix seguir estant cada cop més allà dalt.

El seu esforç no faltarà i de ben segur ens tornarà a donar més alegries aquesta temporada. Segueix així, Elena.

Per altre banda, també hi van prendre part més atletes del club, en una prova amb la que segueixen sumant kilòmetres per arribar a la pista que és on es desenvolupen amb més facilitat que ni a la ruta, ni al cross. Van estar allà el Miquel Doménech, el Marc Masip i el Guillermo Egea, atletes que de ben segur, d'ara en endavant podrem omplir més línies en aquest humild bloc.

A la cursa Open, també hi van participar altres atletes del grup com són el Javi Vega (38'02"), el César Rodríguez (38'45") i el jove Joel Codina (45'18").

Un grup que necessita millorar

Ja estem !!! Ja tenim el primer cros al sarró. L'escollit ha estat el de Santa Coloma de Farners. Si s'hagués de posar una nota al respecte és la de 'Es necessita millorar'. Podria entendre's com un suspès? Bé, més o menys.

No sóc partidari de fer valoracions negatives sobre una activitat que requereix tant d'esforç com és l'atletisme però el problema que estic veient és en l'actitud d'alguns components del grup, que ja no només no entrenen al nivell que la categoria o els objectius els requereix, si no que qualsevol excusa és bona per estar absents a les convocatòries de l'entrenador i del grup.

Ja sé que aquest era un cap de setmana difícil, amb festes entre setmana (pont per alguns) però penso que el fet d'absentar-se de les competicions com aquesta, i en un moment on hem tingut més temps de dedicar a estudis, amics, família, etc. fa que tampoc sigui justificables les absències. Aquest fet determina unes prioritats on l'atletisme, i el grup no està entre elles.

Bé, dit això, passaré a valorar les diferents actuacions dels components que sí que ens hem desplaçat a Santa Coloma de Farners.

El primer en sortir al circuit ha estat el Miquel Doménech Villoldo. Ja des de la sortida s'ha posat en una posició mitja del grup on no ha fet cap gest de moure's d'aquest lloc i, malgrat no veure'l córrer còmode, crec que aquesta temporada estem fent un treball per millorar les seves capacitats aeròbiques amb l'objectiu final que es vegin reflexades en crossos i distàncies superiors a les seves. Té un físic envejable pel mig-fons i una velocitat que, de millorar aquesta capacitat, podria fer mal en distàncies un pèl més llargues. De moment, estem en un període de transició -acaba de passar a juvenil- i malgrat és una feina llarga, de constància i feixuga, certament em vist una millora que no ha quedat demostrada en aquesta competició. Segur que les properes li aniran millor. Finalment, la seva posició ha estat la 39ª.

Després hem sigut els veterans en sortir a suar la samarreta. Hem sigut 3: Miquel Doménech López, Sergi Sierra i Santiago Pereda. Els tres amb les ganes de trobar-nos de nou en un medi al que no hi estem gaire acostumats: les proves curtes -no arribava als 5km-. El Miquel Doménech i el Sergi Sierra semblava fer una cursa control·lant-se mútuament -bé sabent que ténen ritmes semblants-. El Miquel s'havia marcat un sub-38' als 10km del Mediterrani, el que el feia una mica més fort que la resta com així va estar. El Sergi, conscient d'estar recuperat de les lesions de temporades anteriors i amb les ganes de trobar-se de nou amb ganes de competir i fer-se cada cop més fort, ha tirat en tot moment per lluitar per una posició digne.

El Santiago, amb la nova desgràcia d'haver-se fet el dia anterior un cop al dit petit del peu (que ja té trencat), va fer el que va poder estant darrera dels dos anteriors a poc més d'un minut. Finalment, les posicions van ser la 17ª, 18ª i 29ª. Els dos primers van córrer clarament per sota del mític ritme de 4'/km. Mentres el Santiago es va moure en aquesta franja.

Finalment, va córrer l'Irving Motto a la categoria promesa. Una distància que encara se li fa llarga i que l'ataca amb reticència i respecte. A més, no li ajuda la manca de referències ja que cap membre del grup participa en aquestes distàncies i no té cap atleta de referència que el pugui fer tirar una mica més del que va fer el diumenge. Sabem que pot anar més ràpid però s'ho ha de creure, ha de competir més sovint i, sobretot, entrenar amb més convicció, amb més cap i amb més regularitat. Segur que quan ho aconsegueixi, podrà estar més endavant i això de córrer, se li farà una activitat més motivant, encara.

Ara seguirem entrenant, sense preparar específicament els crossos ja que no tenim aquí la nostra guerra, però sí fent-los servir per crèixer cadascú el seu nivell.

Propera estació, una altre Santa Coloma: Santa Coloma de Gramenet el proper 25 de novembre.

Dos atletes del grup al Trofeu Promoció

Aquest cap de setmana hem iniciat les competicions amb la 4ª jornada del Trofeu Promoció amb la participació de dos dels components del nostre grup: el Miquel Doménech Villoldo i el Guillermo Egea. Ambdós a la prova dels 600 metres llisos i darrera prova que realitzaven com a cadets.

Eren prop d'un quart de deu quan es donava la sortida de la prova que va dominar des de l'inici fins al final el Miquel Doménech, demostrant que és el sots-campió de Catalunya. No va ser fàcil la seva cursa ja que un atleta dels Lluïsos l'avançà a manca de 200 metres per l'arribada. En un canvi final a la recta d'arribada, el Miquel imposà la seva velocitat final per deixar el cronòmetre al 1'27".7, el que suposa una MMP i moltes esperances de cara al seu pas a la categoria juvenil.

 El Guillermo, amb una distància molt curta per les seves característiques, es mantingué dins el grup durant tota la prova per aconseguir una marca d'1'38".0
Aquestes proves ens han servit com a test per veure com a provat l'estiu, i malgrat no haver preparat res en específic més que el treball típic de pre-temporada, ens demostra que seguim creixent i que amb la feina que estem fent ara, ens deparen coses molt maques per aquesta temporada. Sempre endavant...

Los 10 errores más frecuentes en los 10km

Todos cometemos errores al afrontar una carrera de 10 kilómetros. Ahí van mis 10 avisos.

1. ¡Colegas, no tengo plan!

Lo ideal es acudir a un entrenador para que te haga un plan a medida. Como alternativa, se puede seguir un plan estándar de una página web o revista especializada. Incluso, si no gustan estas dos opciones, uno mismo debe elaborar su plan -aunque sea mental- de lo que debe hacer hasta 'el día D'. Aunque sea malo, siempre es mejor tener un plan que no tenerlo.

2. Entrenar cada día como si no hubiese mañana

Las intensidades de los entrenamientos tienen que ser variadas. Afrontar cada día como una competición es el camino más rápido hacia el 'sobreentrenamiento' y las lesiones. Debemos alternar días de alta intensidad -como series y cambios de ritmo- con otros días de entrenamientos suaves y cómodos. Nuestro cuerpo necesita ambos tipos de trabajo.

3. Más no es igual a mejor

A veces la obsesión por alcanzar un objetivo nos lleva a creer que cuanto más entrenamos, mejor vamos a estar. Más días de entrenamiento, más kilómetros, más rápido... ¡Error! Debe existir un equilibrio entre nuestro esfuerzo y el tiempo de recuperación. Dos corredores idénticos no deberían entrenar lo mismo si uno está de vacaciones y el otro trabaja 12 horas en el campo. ¡Encuentra tu equilibrio!

4. Empezar 'a ritmo de etíope'

Este es un error frecuente tanto en entrenamientos como en competición. En la parte inicial del entrenamiento nos sentimos bien, por lo que creemos que deberíamos ir más rápido. En la última parte pagamos el esfuerzo inicial y nos vemos obligados a bajar el ritmo o llevar el cuerpo hasta extremos insospechados para conservarlo. Lo ideal es mantener una velocidad uniforme, si acaso en ligera progresión.

5. Correr, correr y correr...

Correr el la parte más importante y específica del entrenamiento. Pero si queremos correr más y con menor riesgo de lesiones hay que dedicarle cierto tiempo a otro tipo de ejercicios. Deberíamos dedicar entre el 10 y el 20% del tiempo semanal de entrenamiento al trabajo complementario: estiramientos, abdominales, fortalecimiento general.

6. ¡Jefe, hoy no bebo!

La deshidratación es un factor determinante en la disminución del rendimiento. Casi nunca recordamos beber durante los entrenamientos, aunque muchas veces realizamos sesiones de mucho más de una hora. Además, beber entrenando nos permite habituarnos para que no nos sienten mal los avituallamientos de las carreras.

7. Los estrenos para el cine

Cualquier prenda que utilicemos en la carrera tiene que estar probada al menos un par de veces en los entrenamientos. De lo contrario, podemos sufrir ampollas y rozaduras.

8. Yo soy de última hora, ¿y qué?

Si no queremos tener sorpresas de última hora -olvidar las zapatillas, no encontrar los imperdibles (paradójico), dejarnos el dorsal en casa...- debemos pensar y preparar absolutamente todo lo que necesitemos la noche anterior. No sólo evitaremos el riesgo de olvidarnos algo, sino que dormiremos más tranquilos.

9. No hay fallo, ya lo miraremos mañana

Cada carrera tiene sus particularidades y su propio reglamento. Hay que leerlo bien y prever aspectos como el desplazamiento hasta el lugar de la competición, el aparcamiento, los horarios de recogida de dorsales, la situación de los baños y otros puntos de interés. Es bastante habitual encontrar corredores perdidos y desorientados, que siempre llegan tarde a la salida.

10. Olvidarse de disfrutar

Algunas veces la exigencia y la presión que nosotros mismos nos ponemos pueden desviarnos de nuestra verdadera meta. Aunque las cosas no salgan como tenemos previsto, no debemos olvidar que una carrera popular no deja de ser una "fiesta del deporte", donde caben tantos objetivos como corredores, pero todos con uno en común: el placer de correr.

Vicente Úbeda

(Entrenador de atletas populares y de élite)

L'atletisme i el triatló, sempre de la mà

Enguany passaré a formar part, com col·laborador de l'Iván Herruzo, al capdavant del Gavà Triatló. Ja fa més de quatre anys que vaig estar vinculat com triatleta d'aquest club i ara ho faré oferint els meus serveis, coneixements tècnics i empírics, a la disciplina de la carrera atlètica dins l'esport del triatló.

És un grup molt nombrós i heterogeni, tant en nivell com edats, i l'Ivan, en el seu afany d'arribar a tots els seus deixebles ha comptat amb mi per donar-li un cop de mà en aquesta tasca.

No cal dir que això m'omple d'orgull i espero cobrir les espectatives que tant l'Ivan com els 'espartans' puguin dipossitar sobre mi.

Segur que farem una bona feina !!!

Primers entrenaments de la temporada

Alguns buscaran els seus llocs dins el ventall atlètic-esportiu, entre les curses populars, curses de muntanya, o les proves de pista.

Consolidant-se trobem també un grup de veterans amb tanta o més il·lusió que la dels joves, els quals encapçalats per el Santiago Pereda i el David Berrocal, posen la seva il·lusió en els Campionats Nacionals a part dels internacionals en l’Europeu a l’Aire Lliure a Upice (Rep.Txeca) i l’Europeu de Pista Coberta (Sant Sebastià), respectivament. I d'altres que estaran preparant les seves competicions amb il·lusió, com el Miguel Doménech López, el José Ramon Salas, el Santiago Trujillo, etc.

També un altre grup d’atletes, que de forma més discreta mantenen la mirada presa cap a la Behobia-Sant Sebastià, i cap a la marató de Barcelona de l’any vinent.

Una temporada farcida de trobades atlètiques que fan bullir l’olla d’un club modest però actiu com és el Club Atletisme Gavà, i l’alegria de l’entrenador per ajudar a tots aquests esportistes a que gaudeixin del millor atletisme.

Segur que és ara que l'esport està tant malament?

Estem en període de JJOO i ara començo a sentir allò de si tenim medalles, si Espanya està malament, si això, si allò.

Ja fa molts anys que l’esport a Espanya s’està deixant molt. De fet, no sé si algun cop hem tingut una cultura esportiva saludable. Ens sorprenem de guanyar nombroses coses setmana rera setmana i inclús ens acostumem a això, però cal analitzar la situació.

Durant aquests quinze dies estem descobrint nombrosos esports que ni tan sols sabem con es diuen, esportistes que no sabem qui són (i són espanyols) i alguns d’ells medallistes. Això és el primer símptoma de la cultura esportiva que tenim.

Caps de setmana de guanyar i guanyar campionats del món però de esports de motor com motociclisme, automobilisme, raids, trials, etc. (cap d’ells olímpic), tennis (sense Rafa Nadal), ciclisme (als jocs és una competició d’un dia on es beneficien els velocistes), i futbol (que malgrat tenir ara mateix grans jugadors nacionals, tothom pensa que sigui millor que es dediquin als seus clubs que són els que els paguen).

Fent recompte d’això, podrem veure les escasses possibilitats que tenim en uns Jocs Olímpics.

On trobem el problema? Jo crec que la font del problema és el fet (més aviat polític que real) de voler mesurar-se amb els altres països pel nombre de medalles que s’aconsegueixen, fet que crec que és una gran errada.

Què li hauria d’interessar a qualsevol país? Tenir una societat amb salut, amb que exerceixi una pràctica física saludable. Hauríem de ser capaços de inculcar més a tots els joves a fer qualsevol pràctica esportiva (competitiva o no), del nivell que sigui i la que sigui (segons gustos, possibilitats econòmiques, etc.). Hauríem d’aconseguir que tots els joves fessin algun esport. Motivats des dels centres educatius, fomentats pels clubs i famílies, i esperonats per les mateixes institucions locals. D’igual manera que tots estan obligats a anar a l’escola per un bon aprenentatge, igual hauria de ser la pràctica física com mitjà saludable de viure.

Portem uns anys, sobretot al nostre país, on s’ha buscat sempre el major rendiment amb el mínim esforç (parlo tant a nivell econòmic, com laboral, com formatiu). Tota aquesta filosofia a quedat molt ben ancorada dins nostre i ara, en els moment que correm, justament s’ha de fer, ens agradi o no, a l’inrevés: hem de treballar i esforçar-nos per sortir endavant pensant que aquesta feina la sentirem més endavant. Doncs aquesta crec que és la filosofia que l’esport m’ha ensenyat durant tots aquests anys de pràctica.

Darrerament, els esports individuals (a nivell del jovent) estan en caiguda lliure pel que fa als practicants i als rendiments que es treuen. Jo crec que esdevé a aquesta idea del mínim esforç. Com sabeu, jo sempre he estat vinculat a esports de resistència on l’esforç personal, individual i regular és l’únic que t’aporta els beneficis i la millora en el rendiment. Són justament aquests, els valors més allunyats dels joves d’avui dia i que hem de fer canviar entre tots.

El cansar-se no és un problema, no mata. És una conseqüència i que com el cos és molt savi, ens gratifica amb unes hormones que inclús ens fan sentir-nos bé, però amb posterioritat. Els esports d’equip tenen aquesta avantatge, es practiquen en grup (ja hi ha una gratificació immediata) i l’esforç és més repartit. De totes formes, tot és pràctica física i molt lloable de triar.

El problema està que darrerament es nota una gran manca de compromís amb la pràctica física saludable i únicament ens interessem per les pràctiques socials, el que fan que l’esport com a pràctica esportiva i de rendiment se’n ressenteixi. Aquesta és la realitat que molts estan veient en aquests Jocs Olímpics que estem vivint.

 Per tant, en lloc de criticar tant els nostres esportistes, que de fet són els que s’esforcen, treballen, i fan el que millor poden per aconseguir medalles, és millor fer-nos una autocrítica dient-nos si nosaltres com a pares, educadors, etc. estem donant la millor imatge els nostres joves per tal d’animar-los a practicar qualsevol esport, incloent aquests esports tant rars que estem veient a hores d’ara per la televisió.

Cap de setmana farcit d'emocions atlètiques

Cap de setmana de molta intensitat dins del grup. La pista la va obrir el David Berrocal (AEM) a l'Estatal veterà a la ciutat murciana d'Águilas on va anar per córrer els 5000m.ll. Es va desplaçar fins allà amb més ganes i il·lusió que amb possibilitats de bones marques degut a una contractura al femoral que el deixava mermat per la cita, però va estimar-se més desplaçar-se i fer el que el que pugués, que tornar-se a quedar a casa com ja li va passar a la pista coberta durant l'hivern. El resultat? Va acabar el 12è de la seva categoria (M35) i amb un temps molt llunyà del que ja tenia d'aquesta temporada: 19'33".94. Ha acabat aquí la temporada de la tornada a l'atletisme i la finalitza amb les ganes d'iniciar la propera amb ganes renovades. Un Berri, sempre jove.

David Berrocal, encapçalant grup a la pista coberta

A la tarda, el Miquel Doménech Villoldo (CAG), i des de Castelló, a les semifinals del Campionat d'Espanya Cadet on es disputaria el títol dels 600m.ll. El repte no era gens fàcil ja que sortiria en una tercera semifinal i la més exigent en el referent a les marques dels inscrits, però el Miquel, amb la seva qualitat, va arribar 3r de la mateixa classificant-se amb un temps de 1'28".20 (MMP). Avui, a la final, no ha pogut córrer tant juntament amb d'altres corredors que, a més de tenir millors marques, van poder-se regular una mica més a les semis, fet que es demostrà determinant. Temps de la final: 1'29".92 i en 11ª posició final.

Dissabte a la tarda, al Campionat de Catalunya Juvenil disputat a Lloret, l'Elena Villanueva (CAG) va acabar en 5ª posició dels 5000m.ll. amb 21'43".80, una marca llunyana de les seves possibilitats però és que la climatologia li afecta molt, i la calor fa que els processos asmàtics li facin baixar ostensiblement el rendiment, d'una cursa on podria haver assolit el podi final. Llàstima. Segur que l'any vinent, amb la progressió que ha assolit enguany, tornarà a estar a la final i de ben segur tindrà el podi més al seu abast.

I per acabar el cap de setmana atlètic, el Santiago Pereda (CAG) va anar als 10km de la Vila Olímpica, i on va aconseguir rebaixar la seva marca i de més de un minut i mig deixant el crono clavat al 37'58" (MMP) i on segur que la propera temporada, ja dins la categoria de veterans, segur gaudirà a tope d'aquest esport.

Moltes felicitats a tots quatre !!!

Tutti-fruti al Campionat de Catalunya

La temporada ja està arribant al seu final. Poques competicions ens queden ja per disputar encara que no són menys importants, més aviat al contrari: encara algún campionat autonòmic (el juvenil i el promesa) i un parell de nacionals (el cadet i el veterà).

Aquest cap de setmana, com a postre important, s'ha disputat a Vic el Campionat de Catalunya Cadet on quatre membres del grup han pres part.

El Miquel Domènech (CAG), ha competit a la prova on es desenvolupa amb millor prestació, que no és una altre que els 600m.llisos. Sempre mirant el seu duel particular per tal d'intentar fer-se amb el títol, però no va poder passar d'un meritori sots-campionat amb una marca de 1'28".81 (MMP). L'atleta que aconsegueix una millor marca en un Campionat ja pot estar segur que ho ha donat tot. Ara a mirar la cita de Castelló per intentar millorar encara una mica més.

Un altre atleta que hi va prendre part, aquest doblement va ser el Guillermo Egea (CAG), que ho va fer tant els 1500m.obstacles, com al salt amb perxa. Els 1500m.obstacles va quedar en una meritòria 8a posició amb una marca de 5'16".64 que tenint en compte la calor que va fer a l'hora de la prova, no es podria a aspirar a una millor marca. Amb la perxa, acabà en 12a posició fent un salt de 2,65m. després de tenir que lluitar contra un aire que li descentrava el talonament i que ens va fer bullir el cap durant tota la competició.

També hi van estar a la pista vigatana, la Marta Riquelme (CAG) a la prova dels 300m.llisos on a les semifinals va aturar el cronòmetre en 43".95 (MMP) passant a la final de forma directa. A la final, no prou recuperada de l'esforç realitzat a primera hora de la tarda, no va poder passar de la 8a posició amb un temps de 45".52.

Finalment, la Irene Vilà (CAG) va estar a la final de javelina on la seva participació no va ser gaire afortunada i no va poder fer més que una marca de 20,81 metres.

Els veterans amb un podi

Aquest diumenge es va disputar a la pista de Calella, els campionats de Catalunya de Veterans on van participar dos membres del grup, en diferents proves.

Primerament va saltar al tartà el Moisés Fernández (CAG), que després de molts anys fóra de les pistes torna a estar il·lusionat per aquest tipus d'encontres. Malgrat els problemes d'edat, temps d'inactivitat, sobrepès i les obligacions familiars comporten va preferir participar a la prova dels 400 metres amb un temps d'una dignitat fóra de qualsevol dubte. Va recórrer la volta en 1'03".75 (MMP) finalitzant en sisena posició final dins la categoria M-45. Una nova fita per anar creant més entrenaments i esperances amb la vista posada a competicions futures.

A darrera hora de la tarda, també sortí a la pista el David Berrocal (AEM), un d'aquells atletes fidels a l'entrenador, dels que et segueix com si d'un gurú siguéssis, creu en tú. Fa més d'una dècada que està a les meves ordres i ara, després d'un parell de temporades una mica 'out of order' ha tornat amb la força habitual i amb les ganes de sempre. Va participar a la prova dels 5000 metres llisos. Aquest hivern ha aconseguit unes marques prou remarcables als 3km i amb el cap posat al Campionat d'Espanya d'Águilas que es disputarà d'aquí a tres setmanes. No va ser la seva millor prova d'aquesta distància aquesta temporada, i va aturar el cronòmetre en 18'15".46 notant la calor i els problemes musculars que ha estat arrossegant les setmanes passades. El resultat final va ser pujar al podi en tercer lloc de la categoria M-35 que reforça el sacrifici fet durant aquests mesos.

Moltes felicitats companys!!!

Un Campmany molt possitiu

Ahir diversos membres del grup vam voler estar per Serrahima a la segona jornada del Criterium Josep Campmany. Tots anavem allà amb il·lusions diverses. Tots vam poder sortir amb un somriure dins nostre. I tots amb una MM.

El primer en saltar a la pista va ser el Marc Masip (CAG), un atleta que aquesta temporada ha tingut totes les lesions i molèsties que es podien tenir i que l'han truncat el fantàstic inici de temporada que estava fent. Un any, de totes formes, on la sel·lectivitat li estava fent ombra i també amenaçava amb irregularitzar el ritmes d'entrenaments. Després de tot aquest període d'irregularitats, el Marc ha reaparegut sobre el tartà en uns 800 metres i on ha fet una marca de 2'19".58 (MMT). Certament, i com era d'esperar, no és una gran marca per ell, però el possitiu d'ella és tornar a estar sobre el tartà i començar a tenir un punt de referència sobre el qual treballar, desitjant que la propera temporada sigui més profitosa i tinguem més sort amb les lesions per poder entrenar amb la regularitat desitjada.

L'Elena sempre lluitant

Després ha sigut el moment dels 5000 metres en les cames de la voluntariosa Elena Villanueva (CAG). L'Elena és una atleta que viu l'atletisme com una atleta d'èlit, una atleta que mai diu que no a tots els requeriments del seu entrenador i que és capaç de sacrificar-se per l'entrenament i que somia en rebaixar sempre les seves marques. Aquesta temporada ha aconseguit millorar el seu nivell i la seva capacitat competitiva justament en el moment que ha saltat a la categoria juvenil. A la prova de Serrahima, es va formar un triplet genial per córrer uns quants quilòmetres amb elles i que ha servit per fer una millor marca personal: 21'15".66 (MMP). Malgrat que només ha estat capaç de reduir el seu temps en tres segons, indica que el seu nivell queda consolidat. Ànims Elena, que segur que amb la teva il·lusió i capacitat de sacrifici, seguiràs endavant. Molta sort en el proper Campionat de Catalunya Juvenil i del que prepararàs amb les ganes de sempre

Després, al 5000 metres masculins, tres hem estat els participants: l'Irving Motto, el Santiago Pereda i un servidor, Sergi Sierra.

L'Irving Motto (CAG) buscava la marca mínima que li donaria la participació segura al Campionat de Catalunya Promesa, però s'ha quedat a set segons d'aquesta: 18'07".77 (MMP). Haurà d'esperar a les inscripcions per confirmar la seva participació. El Santiago Pereda (CAG) ha participat per primer cop en una prova de pista amb un resultat excepcional: 19'23".56 (MMP). A partir de l'agost ja tornarà a ser un veterà més lluitant en les proves 'pisteres' però de moment comença la seva formació atlètica i ja està llançat rebaixant els seus temps en distàncies curtes, el que segur que li donarà millor bagatge tant per les proves de pista, com per les de ruta.

En el meu cas, aquesta ha sigut la meva primera competició de la temporada, després d'haver resetejat les meves marques i on a partir d'ara toca tornar a fer-ne de noves amb els diferents nivells d'entrenament que les qüestions físiques i personals em permetin. De moment, m'he iniciat amb un 18'59".57 (MMT) del que segur l'any vinent intentaré rebaixar sense cap mena d'escrúpol.

Ara, tot aquest grup seguirà entrenant durant aquest mes de juny per millorar al màxim i rendir dins els nostres Campionats de Catalunya, abans de l'obligat descans del juliol, i on esperem recuperar els nostres cosos i ments per encarar la propera temporada.

Tots els cadets classificats per la final

Apropant-se ja els Campionats de Catalunya de Promoció, es van disputant les prèvies dels mateixos. Els meus atletes, amb l'empenta de motivació extra que això els aporta, s'enfronten a la possibilitat d'estar entre els millors de Catalunya en les seves modalitats.

El Miquel Doménech, a la prova dels 600 m.ll., demostra estar totalment recuperat dels seus problemes amb els tormells i aconsegueix un segon lloc amb una millor marca personal de 1'29".11, darrera del que és la seva bèstia negra, l'Aleix Ferrer. De totes formes, segur que aquesta temporada encara queden altres confrontacions i segur que en algunes d'elles, el nostre Miquel és capaç de fer veure a l'atleta gironí que la seva superioritat no és tant flagrant. De moment, cap al Campionat de Catalunya a Vic i finalment, a Xàtiva, dins del Campionat d'Espanya de la categoria.

 

 

 

Un altre atleta del grup, el Guillermo Egea, s'havia pogut classificar tant els 1500 m.obstacles com als 3000 m.ll. i a la perxa, havent de renunciar a la prova llisa va demostrar que l'obstacle se li prova de forma excepcional aquesta temporada, classificant-se també per la final amb un temps de 5'10".93 millorant de nou la seva marca personal per quatre segons. Després, amb una prova discreta sobre la perxa, on només va poder superar la marca dels 2,45 metres també li va valdre per passar a la final del proper dia 17. Segur que allà podrà volar més amunt.

Una altre atleta del grup, potser la més pluridisciplinar, la Marta Riquelme, enguany va optar pels 300 metres llisos i es va presentar a la prèvia amb només una competició sobre aquesta distància. Després de renunciar als 5km marxa, va marcar una excepcional marca de 44".13 que la posa la 13ª del rànquing català i de ben segur haurà de patir per passar a la final del Campionat de Catalunya però coneixent a la Marta, de ben segur que ningú donar-la per desapareguda de la final de la cita vigatana. I confiem de plè.

 

 

I la darrera classificada del grup ha estat la Irene Vilà al llançament de javelina que amb 22,26m. ha aconseguit posar-se dins els top-10 del rànquing català.

 

 

 

Ara només queda concentrar-se durant aquestes setmanes en les diferents proves i de ben segur que quan arribi la cita del dia 17 de juny, Vic serà una festa i que em farà ser el més feliç -encara- de portar un grup humà amb aquesta qualitat tant atlètica com humana.

Campions d'Espanya

La nostra visita a Saragossa es va saldar amb la victòria en l'equip femení i en el masculí de la Sel·lecció Catalana. La veritat és que són un grup de noies i nois amb una qualitat excepcional i on segur que d'aquí en endavant ens donaran moltes més alegries. La veritat és que la salut de l'atletisme a Catalunya és molt bo.

Certament, esperant una altre ocasió per acompanyar els nostres nois.

Amb la sel·lecció juvenil cap a Saragossa

Aquest cap de setmana, marxo amb la Selecció Catalana Juvenil d'Atletisme a Saragossa, fent de delegat en la meva estrena en aquestes activitats al Campionat d'Espanya de Seleccions Autonòmiques organitzat pel Consejo Superior de Deportes. Il·lusionat com si fos jo un dels atletes i és que sempre t'agrada que et proposin coses d'aquestes.

 

Del club marxo amb el Mohamed Zarhouni que disputarà els 1500m.ll. i que gaudeix del lideratge del rànquing nacional amb una marca de 3'59". A veure com li anirà la prova.

 

 

 

També a l'alçada estaré amb un antic alumne d'Igualada, el Marc Sánchez que farà l'alçada amb possibilitats també de dur-se la victòria i tornar a passar dels dos metres.

 

L'any passat, la selecció catalana juvenil la va disputar a Valladolid i en van tornar guanyadors tant en categoria masculina com en la femenina. Esperem que aquest any es pugui reeditar aquest fantàstic resultat. Els atletes ténen nivell suficient per assolir-ho. Ja veurem si tornem amb bones notícies.

I qui s'enrecorda de l'entrenador?

La il·lusió en allò que es fa, és el principal motor per aconseguir fer-ho bé. I si us pregunteu a què bé aquest comentari, ara us ho explicaré.

L'atletisme, o qualsevol altre esport, viu de la il·lusió. Una il·lusió que sovint cau en la obsessió. Aquest és el joc, dedicació i il·lusió, però sense deixar de banda allò que és principal a la nostra vida: estudis, família, feina, etc. Dedicar el màxim de temps, vivint inclús per ell, però sense deixar allò que ens és indispensable.

Quan preparem una nova temporada, els entrenadors, juntament amb els esportistes, ens plantegem objectius, reptes, noves marques, mínimes, etc. Cadascú al seu nivell però per arribar a la satisfacció personal d'una manera o d'una altre i amb la il·lusió. La temporada dura setmanes, mesos i això comporta molts dies de durs entrenaments, sacrificis, dolors, i en molts casos, fins i tot diners, per arribar a allò que haviem somiat a principi de temporada.

 

El problema sorgeix quan la temporada va esdevenint i altres coses van interferint el nostre dia a dia. És allà, quan la voluntat de cadascú sorgeix en un grau més fort, o es dilueix com una bombolla de sabó. Són aquests els moments en que es demostra aquell que realment estima allò que fa, o aquell que ho fa per fer alguna cosa. Dic tot això malgrat els resultats que tingui.

Em venen al cap casos d'atletes que els costa arribar a Campionats de Catalunya però ténen la il·lusió intacta d'entrenar dia rera dia per intentar assolir estar presents en aquests campionats, en canvi, d'altres que malgrat tenir mínimes per Campionats d'Espanya, qualsevol cosa és bona per diluïr-se.

I els entrenadors, que planifiquem, programem i modifiquem aquest dia a dia per fer que els nostres atletes aconsegueixin els seus somnis, que alhora també seran els nostres, però que ens veiem moltes vegades desencoratjats de veure com atletes amb moltes projeccions llencen aquests somnis per la finestra per qüestions res properes a aspectes principals de la vida si no només per altres activitats aleatòries d'un moment puntual. Tot el treball de l'entrenador -igualment que el de l'atleta- queda en suspens però l'atleta és qui ha triat aquesta opció, en canvi l'entrenador s'ha vist arrossegat pels capricis de l'altre persona.

És la ingratitut d'una activitat, on a vegades -moltes menys- també s'aconsegueix tocar el cel. Hi és aquesta la possibilitat que ens ha de fer, als entrenadors, mantenir la il·lusió.