Compte que no es pot estar a tot arreu

Aquesta és una reflexió dirigida a mi mateix però que la vull fer extensiva a tothom que pugui llegir aquest modest bloc.

Aquesta temporada, i els que hem veieu bastant sovint, esteu veient com poc a poc estic deixant enrere antigues lesions de tendinitis al tendó d’Aquil·les i em vaig trobant més en forma en els meus entrenaments i competicions.

La millora de la forma fa que em vagi empentant més i més a competir i a tornar a marcar-me objectius cronomètrics que pensava que hauria de deixar aparcats i tornar a fer. Aquesta ha estat la idea inicial al principi de la temporada.

Però segons anaven passant entrenaments, quilòmetres i competicions, aquests objectius s’han anat allunyant i s’han anat convertint en objectius cada cop més ambiciosos i les ganes s’estan tornant a apoderar de les meves cames. I on em porta tot això?

 Tot això acaba derivant en que ja feia temps que tenia feta una inscripció a la marató de Barcelona i que en el seu moment, només volia fer per tal de tornar a viure la sensació de córrer de nou la marató (en porto dotze a les meves cames i des del 2008 que no en faig cap). Ara torno a tenir l’il·lusió de baixar de les 3h.

A més, i com a federat, no vull deixar de banda els objectius cronomètrics i de competicions federatives en totes les distàncies i miro, tant la pista coberta, com l’aire lliure, o les competicions de ruta de la mitja marató i dels 10km.

Quan miro el calendari atlètic quedo esfereït i no sé si seré capaç de surtir-me’n de tot plegat. Malgrat això, com entrenador, no recomanaria a ningú una temporada així i sabent que millor seria centrar-me en un parell de proves per la temporada, faré tot allò que no s’hauria de fer sempre tenint cura de totes les senyals que el cos pugui donar-me per tal de no caure en errades que, davant una planificació així, sobta a la vista